Guy de Maupassant : El barralet (le petit fût), LES GERMANES RONDOLI
Traducció: Joan Company i Siquier.
Col.lecció: El Tàvec.
Editorial: L'Eixam. Tavernes Blanques (València).
Mise en forme HTML : Thierry Selva

El barralet.

A Adolphe Tavernier.

    El senyor Chicot, l'hostaler d'Épreville, aturà el tílburi davant el mas de la senyora Magloire. Era un bon jove d'uns quaranta anys, vermell i ventrut, que tenia fama de sorneguer.
    Fermà el cavall a l'estaca del portal i entrà al pati. Maldava des de molt temps enrere per fer-se amb les terres de la vella que confrontaven amb una finca de la seva propietat. Vint vegades havia intentat comprar-les, però la senyora Magloire s'hi negava amb obstinació.
    "Hi he nascut, i hi moriré", deia ella.
    La va trobar pelant patates davant la porta. Els setanta-dos anys l'havien deixada seca, arrugada i corbada, però també infatigable com una joveneta. Chicot li tustà l'esquena amb gest amical, després prengué un escambell i s'assegué al seu costat.
    "I bé! madona, aquesta salut, segueix tan bé com sempre?
    -Com sempre, i vós, mestre Prosper?
    -Així, així! Qualque dolor, però sense això, no rutllaria com cal.
    -Venga, tant de bo!"
    I no digué res mes. Chicot la mirava en el seu quefer. Els seus dits ganxuts, neulits i durs com les cames d'un cranc, agafaven com tenalles els tubèrculs grisosos de dins un cove; i els feia girar, treient llargues bandes de pell sota la làmina d'un vell ganivet que aguantava amb l'altre mà. I, quan la patata era ja de color groc, la llançava dins un poal ple d'aigua. Tres gallines agosarades venien una darrera l'altra a les seves faldes a recollir les pelalles, després fugien corrents, amb el botí al bec.
    Chicot semblava incòmode, dubtós, ansiós, amb qualque cosa a la boca que no volia sortir. Finalment es decidí:
    "Digueu, doncs, madò Magloire...
    -Què puc fer per vós?
    -Aquesta masia, no me la voleu vendre de cap manera?
    -Si és això, no. No hi compteu pas. Ja està tot dit, no insistiu més.
    -És que he trobat una manera que ens convindrà a tots dos.
    -Quina manera?
    -Mireu: vós me la veneu, i després, així i tot, la seguireu conservant. No ho enteneu? Escolteu-me."
    La vella deixà de pelar les patates i fixà sobre l'hostaler els ulls vius sota les parpelles marcides.
    Ell digué:
    "M'explico: Us dono cada mes cent cinquanta francs. Ho enteneu bé: cada mes us porto aquí, amb el tílburi, trenta escuts de cent sous. I això a canvi de res, res de res; vós quedeu a casa vostra i no us ocupeu per res de mi, no em deureu res. No heu de fer altra cosa que agafar els meus diners. Us va bé això?
    La mirava amb cara joiosa, amb cara de bon humor.
    La vella l'esguardava amb desconfiança mentre buscava on era el parany. A la fi, li demanà:
    "Això és per a mi; i per a vós, aquesta masia?, jo no us la dono de cap manera"
    Ell contestà:
    "No us preocupeu d'això. Us hi quedeu tant com el bon Déu us deixarà viure. Sou a casa vostra. Sols em fareu un paperet a cal notari perquè quan ja no hi sigueu la masia sigui meva. Vós no teniu infants, no teniu més que nebots que no us estiren gaire. Què us sembla? Conserveu la masia mentre visqueu, i us dono trenta escuts de cent sous cada mes. Tot són guanys per a vós.
    La vella, sorpresa, inquieta i també temptada per l'oferta, li digué:
    "No dic que no, però vull consultar-ho amb el coixí. Torneu d'aquí a una setmana i us diré el que hauré resolt."
    I l'amo en Chicot se n'anà, satisfet com un rei que acabava de conquerir un imperi.
    Madò Magloire restà pensarosa; no dormí gens aquella nit. Durant quatre dies, romangué rosegada pel dubte. Hi ensumava quelcom de dolent per a ella, però la perspectiva de trenta escuts cada mes, d'aquells bons diners comptants que vendrien a caure al seu davantal, que li caurien del cel, sense fer-hi res, la corroïa de desig.
    Fou així que anà a veure el notari per contar-li el cas. Aquest li aconsellà d'acceptar la proposició de Chicot, però li havia de demanar cinquanta escuts de cent sous en lloc de trenta, la masia valia pel cap baix seixanta mil francs.
    "Si viviu quinze anys, deia el notari, no haurà pagat, així i tot, més que quaranta cinc mil francs."
    La vella s'estremí amb aquesta perspectiva de cinquanta escuts de cent sous per mes, però encara es malfiava amb el temor de mil coses imprevistes, d'alguna trampa amagada, i estigué fins al vespre fent preguntes, no decidint-se mai a partir. A la fi, donà l'ordre de preparar l'acta, i tornà a casa seva confusa com si hagués begut quatre gots de sidra novella.
    Quan Chicot vingué per saber la resposta, es va fer suplicar llargament, mentre deia que no ho volia, però temorosa que ell no consentís a donar les cinquanta peces de cent sous, a la fi, digué quines eren les seves pretensions.
    Ell tingué un sobresalt de decepció i refusà.
    Llavors, per convèncer-lo, es posà a raonar sobre la durada probable de la seva vida.
    "No en tinc més que per cinc o sis anys. Amb el meus setanta tres ja podeu veure la valentia que tinc. L'altre vespre, vaig pensar que me n'anava. Em semblava que em buidaven el cos, m'hagueren de portar al llit."
    Però Chicot no es deixava convèncer.
    "Vinga, vinga, vella interessada, si sou tan sòlida com el campanar de l'església. Viureu almenys cent deu anys; ben segur, que sereu vós que m'enterrareu."
    Perderen tot el dia en discussions. Però, com que la vella no cedí, l'hostaler, a la fi, vingué bé a donar els cinquanta escuts.
    Firmaren l'acta a l'endemà. I la senyora Magloire li exigí que pagués els deu escuts de les begudes.

    Passaren tres anys. La bona dona tenia salut per vendre. Semblava no haver envellit un sol dia, i Chicot estava desesperat. Li semblava que feia mig segle que pagava aquella renda, que l'havien enganyat, estafat, arruïnat. Anava de tant en tant a fer una visita a la propietària de la masia, com se sol anar al camp, al juliol, a veure si el blat és llest per a la falç. Ella el rebia amb certa malícia a la mirada. Semblava que s'alegrava de la malifeta que li havia fet, i ell tornava a pujar, tot d'una, al tílburi tot murmurant:
    "No et moriràs mai, vella xacrosa!"
    No sabia què fer. Quan la veia hauria volgut escanyar-la. Sentia cap a ella un odi feroç, dissimulat, un odi de pagès estafat.
    Així que decidí posar fil a l'agulla.
    Un dia, a la fi, tornà a visitar-la fregant-se les mans, com va fer la primera vegada quan li havia proposat el tracte.
    I, després de parlar alguns minuts:
    "Digueu, doncs, per què no veniu a dinar a casa quan aneu a Épreville? Ja en parlen, hom diu que no som amics, i això em fa mal. Sapigueu que a casa meva, vós no pagareu res. A mi no em ve d'un dinar. Tant com vulgueu, veniu sense cap problema, serà un gust per a mi."
    La senyora Magloire no deixà que li repetissin, i l'endemà, com que anava al mercat amb la seva tartana que conduïa Celestin, el seu mosso, conduí el cavall a l'estable del senyor Chicot, i reclamà el dinar promès.
    L'hostaler, radiant, la tractà com a una vertadera senyora, li serví pollastre, botifarra, botifarró, cuixa de xai i cansalada amb col. Però no menjà quasi res, sòbria des de l'infància, havia viscut sempre amb un poc de sopa i una llesca de pa amb mantega.
    Chicot insistia, decebut. Tampoc no bevia res. Refusà també de prendre cafè.
    Ell li demanà:
    "Suposo que acceptareu un petit got"
    -Això sí. No diré que no"
    L'hostaler cridà a ple pulmó en direcció a l'altre cap de l'hostal.
    "Rosalie, porta una ampolla del millor aiguardent, aquell de la bota del racó.
    I la criada aparegué amb una llarga botella adornada amb una fulla de vinya de paper.
    L'hostaler omplí dos gotets.
    "Tasteu això, madona, és excel.lent."
    I la bona dona es posà a beure dolçament, a petits glops, fent allargar el plaer. Quan hagué buidat el got, l'escorregué, després digué:
    "Ben cert que és un bon aiguardent."
    No havia acabat de parlar quan Chicot n'hi abocava un altre cop. Ella volia refusar, però era massa tard, el degustà llargament, com el primer.
    L'hostaler volgué fer-li'n acceptar un tercer, però ella es resistia, i ell insistia:
    "Això, és llet, jo en bec deu, dotze sense cap problema. Passa com sucre. Res al ventre, res al cap, es diria que s'evapora a la llengua. No hi ha res millor per a la salut!"
    Com que ella en tenia moltes ganes, cedí, però no en prengué més que mig got.
    Llavors Chicot emportat per una embranzida de generositat, digué:
    "Teniu, com que us agrada, us en donaré un barralet, a fi de demostrar-vos que som bons amics."
    La bona dona no digué que no, i se n'anà una mica alegre.
    L'endemà, l'hostaler entrà al pati de la senyora Magloire, tragué del fons del cotxe una petita bota amb cèrcols de ferro. Després desitjà fer-li'n tastar el contingut perquè veiés que era el mateix aiguardent; i quan n'hagueren begut tres gots cadascun, l'hostaler digué mentre se n'anava:
    "I sapigueu que quan l'haureu acabat, n'hi haurà encara més, no us preocupeu. Jo no sóc ronyós. Com més aviat l'hagueu acabat, més me n'alegraré."
    I pujà al tílburi.
    Tornà quatre dies més tard. La vella era davant la porta, ocupada a tallar el pa per a la sopa.
    Ell s'acostà, li digué bon dia, li parlà prop del nas, a fi de poder sentir el seu alé, i hi reconegué una bufada d'alcohol. Llavors el rostre se li il.luminà.
    "Que no m'oferireu un got d'aiguardent?", digué.
    I begueren dues o tres vegades.
    Però prest corregué per la contrada la brama que deia que la senyora Magloire s'emborratxava tota sola. La recollien a la cuina, al pati, als camins dels voltants, i calia portar-la a ca seva, inerta com un cadàver.
    Chicot no anava més a casa seva, i, quan li parlaven de la pagesa, murmurava amb cara trista:
    "I que no és una bona desgràcia, a la seva edat, haver agafat aquest costum? Quan s'és vell, no hi ha remei. Això acabarà per jugar-li una mala passada!"
    En efecte, això li jugà una mala passada. Morí l'hivern següent, prop de Nadal, ben embriaga caigué dins la neu.
    I el senyor Chicot heretà la masia tot declarant:
    "Aquesta aixafaterrossos, si no s'hagués donat a la beguda, en tenia bé per deu anys més."